Que dur és entrenar!
Que bonic que és córrer, que bo que és calçar-se unes esportives i sortir al carrer a desconnectar després d'una llarga jornada laboral. Que saludable que és alliberar-se de les preocupacions corrent, fent esport.
Mentre un trota, deixa enrere aquestes càrregues negatives i tensions acumulades, és un reset mental necessari. M'agrada córrer, em dóna equilibri i em permet afrontar el dia a dia amb bon humor i entusiasme.
Entrenar, per contra, és un altre concepte.
Aquesta activitat que un practica per plaer quan el cos i la ment li ho demanen perd el seu atractiu i passa a ser una rutina que implica constància i disciplina. Córrer hores i hores, i acumular quilòmetres a les cames, és el mínim per presentar-se al Marathon des Sables. Amb la situació familiar i laboral de cadascun, cal fer equilibris per rascar hores i sortir a entrenar.
Entre setmana aconsegueixo sortir tres vegades a la nit. El dissabte o el diumenge els reservo per fer tirades llargues de tres o quatre hores amb la motxilla a l’esquena, el mp3, les barretes, molta aigua i… a córrer!
És difícil córrer a l'hivern, cal disfressar-se amb doble samarreta i malles tèrmiques, gorra, guants i, tot i així, passes fred o et sobra tot. La imatge per excel·lència que tenim tots del footing és aquella en què apareix un passeig marítim en una tarda calorosa i, entre patinadors i venedors de gelats, passes tu amb els teus walkman. La realitat d'entrenar és una altra, més solitària, freda i dura. Normalment sol ser de nit, sota la llum tènue dels fanals, amb boira o una mica de pluja com a acompanyants, i poc soroll, excepte l'inseparable compàs de cada pas…