Dimarts, 12 d'abril.
La meva intenció era anar a treballar avui i intentar retornar a la vida habitual, però no ha pogut ser. Les nafres, les ungles aixecades i la resta de ferides en els peus m'han provocat una infecció. Aquesta infecció m'ha inflat els peus i les cames, de manera que no existeix cap sabata que pugui albergar membres de tals dimensions. Així doncs, m'he presentat a la consulta del metge amb pantalons curts i xancletes. M'ha semblat curiós veure la cara d'estranyesa amb què, tot i ser metge, m'ha preguntat: «Això t'ho has fet corrent? I per què no paraves?».
Al cap d'una estona he començat a recordar com van començar els danys en els peus. Va ser el segon dia de carrera, durant la segona etapa de 33 km. Anava jo corrent per una plana plagada de pedres enormes, com caigudes del cel, i li vaig donar una bona puntada a una d'elles. A causa de la potència de la puntada de peu se'm va aixecar tota l'ungla. Això era el dilluns 2 d'abril de la setmana passada. Em vaig curar molt bé la ferida, però l'endemà vaig haver de castigar el dit amb 38 km més. Sense alè però amb molt Betadine, 82 km més, i després 42 km i 17,5 km. En fi, el pobre dit ha aguantat com un campió la penitència de córrer 180 km més amb l'ungla aixecada.
Benvolguts lectors, a hores d'ara molts ja sabeu que això forma part del Sables. En el meu cas m'he portat el souvenir d'una infecció, però hi ha els qui tornen amb trencaments de lligaments, d'ossos o sobrecàrregues musculars de tota mena. Qui més qui menys, tots tornem amb regalets.
