Ara que ja han passat uns dies, amb el son i les energies una mica recuperats, vaig recordant, amb perspectiva, molt bones imatges del passat MDS 2011.
M'he pres una setmana de vacances, imprescindible per a reiniciar la ment, mudar les ungles i recuperar els peus. Temps per a estar amb la família i començar a explicar batalletes i penúries, que des d'aquí, cada dia que passa, sonen més i més llunyanes. Amb quina facilitat oblidem els mals moments! Que ràpid que actua el nostre antivirus mental, eliminant o arraconant el dolent i destacant els millors moments viscuts!
Amb una cervesa a la mà, intento analitzar el mal que ho vaig passar en l'etapa marató, el sisè dia de carrera. Recordo que la infecció dels peus ja començava a immobilitzar-me i suposo que el mateix dolor em xuclava la poca energia que em quedava. Havia de continuar corrent i corrent, tal com m'he repetit durant tota la carrera: “Vinga, no paris, continua corrent, no caminis, continua corrent!”.
El final de l'etapa va ser com un malson. Vam aparèixer en una planíssima plana, des d'on s'albirava el campament a uns sis quilòmetres de distància. Recordo l'infern d'avançar i córrer cap a aquesta direcció, mirant-me els peus, aixecant el cap i forçant la vista cap al campament, i comprovant que encara estava tan lluny que era impossible definir cap objecte. Continuar corrent i intentar tancar els ulls uns segons, per a obrir-los de nou i contemplar que ja estava més a prop. En ple desplom a causa de l'esgotament i a l'inici dels dubtes sobre si allò blanc era el campament o una il·lusió, van aparèixer els meus companys Víctor i Pau que, com dos àngels caiguts del cel, em van dir: “Vinga, enganxa't a nosaltres i correm junts fins a la meta”. Així va ser com, entre els dos, com si es tractés d'una cadira invisible, vaig córrer i vaig córrer fins a aconseguir creuar la meta amb ells, encara no sé d'on vaig treure les forces. Em pregunto si, en cas que no m'haguessin enganxat en la seva carrera, encara estaria caminant per aquesta plana, donant voltes sense rumb. A ells els dec molt, em van salvar de les turbulentes aigües del desert en les quals m'enfonsava i ofegava sense remei.
Aquesta situació és un exemple del que ocorre en una carrera on es va al límit, una prova on la solidaritat dels participants és imprescindible, bé en carrera o una vegada en el campament. Aquest factor solidari és una de les majors riqueses que posseeix aquesta competició.