Javier M. de la Varga porta 7 anys recorrent el món amb bicicleta
Ni el tifus ni la malària, ni els atacs que ha rebut en alguns països li han fet canviar el rumb. Als 32 anys, aquest fotoperiodista ha convertit les seves dues passions, viatjar i el ciclisme, en la seva forma de vida
Porta més de 77.000 quilòmetres a la seva esquena i, de moment, ha recorregut mig món amb bicicleta, des d'Indonèsia fins a Ciutat del Cap, vivint i registrant experiències que van des de la fascinació per l'ésser humà fins a la por causada per la violència i les manques; de la bellesa d'un paisatge silenciós, a l'esgotament que deixa en el cos la malària o el tifus.
Es diu Javier Martínez de la Varga i de nen ja sentia una atracció especial pels mapes, que ara ha transformat en la seva passió pel viatge. En les xarxes socials és conegut com a Javier Bicicleting, té 32 anys, és fotoperiodista i va començar la seva aventura amb bicicleta fa gairebé sis anys.
- Vaig començar a Indonèsia al setembre del 2010. Però abans d'iniciar aquest viatge amb bicicleta pel món ja portava bastants anys, des del 2004, fent-ho. Treballava de fotoperiodista, visitava zones en conflicte, feia reportatges... Després de passar-les una mica canutes a Àfrica, per totes les guerres que hi havia i a Palestina, on vaig veure com mataven un jove al meu costat, vaig decidir canviar i vaig pensar que volia continuar viatjant però d'una altra manera, i, en lloc de documentar solament la cara negativa del món i de les persones, donar bones notícies, més optimistes. Això és el que necessita el món. I res millor per a sentir-se bé i arribar a qualsevol lloc que una bicicleta. Vaig decidir volar amb la meva bicicleta a Indonèsia i continuar viatjant amb el mínim indispensable. I des de llavors ja no és un viatge, sinó un estil de vida.
Muntat en la seva bicicleta ha recorregut nombrosos països d'Àsia (Tailàndia, Cambodja, Vietnam, Xina, Tibet, Nepal, Uzbekistan...), Europa (Itàlia, França...), Àfrica (Kenya, Congo, Nigèria, Namíbia...), i ara es troba en el continent americà, prop de la Patagònia, després de creuar en veler l'Atlàntic i entrar a Sud-amèrica per Rio de Janeiro, amb la intenció d’arribar pedalant fins a Alaska en els pròxims tres o quatre anys.
Javier és un nòmada del segle XXI, que recorre cada dia una mitjana de 100 quilòmetres -depèn de la calor i l'estat dels camins-, té un pressupost de 5 euros diaris (finança la seva aventura amb la fotografia, venent reportatges i ampliacions a través del seu blog www.bicicleting.com) i porta totes les seves pertinences en la seva bicicleta que pesa, amb l'equipatge inclòs, 75 quilos. No és molt si es pensa en els seus 32 anys de vida i ho comparem amb tot el que es pot emmagatzemar en un pis, però pot convertir-se en una càrrega tremendament insuportable quan ha de creuar valls nevades, deserts o camins inundats pel fang.
-Com carques la bicicleta perquè et càpiga tot?
-La bicicleta té unes alforges i ho porto tot separat com si fos un pis: una alforja és la cuina, on porto el fogonet, les olles… Una altra és el bany: amb el necesser, la farmaciola, la tovallola… La tercera és el dormitori, on porto la tenda de campanya, l'estoreta i el sac de dormir. I la quarta és l'armari, per a la roba, l'ordinador… A mi em deixes a qualsevol lloc i no em falta res. Però de vegades és massa pes, sobretot si has de pujar pendents o empènyer la bici per la sorra del desert…
-I on dorms?
– El que més solc usar és la tenda de campanya, que és el meu allotjament favorit en el 90% dels casos. I el 10% restant sol ser a casa de gent.
-I en tots aquests anys, mai t'has preguntat què faig jo aquí?
-Hi ha moments… A Armènia vaig estar a punt de morir. Em vaig perdre en una zona muntanyosa, sense aigua i sense menjar. Em van donar malament les indicacions i em vaig plantar en un coll de muntanya que estava sota la neu, no podia tornar enrere i per davant em quedaven uns 20 quilòmetres de neu profunda. Em va enxampar una tempesta; per sort vaig trobar un camió militar abandonat i a la cabina hi havia un pot de melmelada. L'endemà vaig recórrer 4 quilòmetres en 12 hores i vaig passar 4 dies empenyent la bicicleta entre metres i metres de neu. Després he passat situacions difícils per temes de salut. A Àfrica he tingut dues vegades malària i dues vegades tifus. La primera vegada va ser a Ghana.
-I com et tractar?
- Vaig anar a l’hospital públic i, com són malalties típiques d'allí, els metges les saben reconèixer aviat i el tractament està disponible. I la segona vegada, venia del Congo, un dels països més difícils que he fet i en el qual vaig agafar malària i tifus, i em va agafar a la tenda de campanya, en un lloc allunyat. Però com són malalties que ja coneixia i portava el tractament, vaig poder curar-me, encara que la recuperació va ser una mica lenta. També a Nigèria ho vaig passar malament. Vaig ser atacat diverses vegades perquè pensaven que era un terrorista de Boko Haram i, en arribar a la frontera, pel tema de l'èbola, estava tancada, així que vaig estar cinc setmanes aquí atrapat. Però en cap cas em vaig plantejar tornar a Espanya.
-I per què t'atacaven en Nigèria?
-És un país complicat. La zona del sud és molt perillosa, perquè hi ha assassinats, segrestos…, i al nord hi ha el grup Boko Haram. Vaig decidir travessar el país pel centre, passant per llogarets molt remots, i quan veien un foraster com jo, amb una bici carregada, pensaven que portava bombes i que era un infiltrat de Boko Haram. Quan passava pels pobles, al cap de 2 minuts, veia pel retrovisor de la bicicleta un grup de gent que venia per darrere, amb motos i bicis; m'obligaven a aturar-me i em feien sortir de la carretera. Allà, i al principi amb molta por, els ensenyava la bicicleta i el que portava: això és la tenda de campanya, el meu passaport és espanyol, soc catòlic… Els aconseguia convèncer i seguia el meu camí, però en arribar al següent llogaret es repetia el mateix. Van ser uns quatre o cinc dies.
-I de quin país t'has portat la pitjor impressió?
-Del Congo. Aquí estan els militars més corruptes i perillosos del món. És un país fallit i porten anys sense cobrar, així que aconsegueixen els diners extorsionant, robant... No hi ha electricitat ni carreteres, el sistema sanitari és horrorós, l'aigua està contaminada, el menjar és horrible. Vaig menjar tan malament que, com no m'alimentava bé i necessitava energia per a poder anar amb bicicleta, vaig perdre quilos, vaig agafar anèmia... Va ser un calvari. Però al final tot es compensa. Aquests països són molt durs però és així, i la seva gent és meravellosa i el que fa el viatge són les persones que et trobes.
-He llegit que els temes burocràtics poden ser un problema...
–El que més dolors de cap m'ha portat ha estat sens dubte els processos burocràtics en les antigues repúbliques soviètiques, on per a aconseguir visats em va ocupar la meitat del temps emprat en aquesta zona. Però, fins i tot aquests moments, els recordo com una cosa interessant, ja que em feia viure altres experiències. Al Tibet, una part la vaig fer il·legalment i, per a l'altra, vaig aconseguir permisos que em van costar el pressupost de 4 mesos.
-Quin ha estat el moment més increïble del teu viatge fins ara?
-Un dels més fascinants es va produir quan estava, precisament, en una de les zones més remotes de la selva del Congo, per un camí de terra i de fang, envoltat d'arbres de 30 metres, sons envolvents... De sobte, vaig alçar la vista i vaig veure, creuant el meu camí, un goril·la a tres o quatre metres. Em vaig detenir, el goril·la, que mesurava uns 3 metres, em va mirar durant uns segons i va començar a cridar mentre es colpejava el pit amb força. Després, es va ficar en la selva. Jo vaig escoltar els sorolls de les branques mentre s'allunyava. Tenia l'adrenalina disparada, estava petrificat per la por però quan vaig percebre que s'havia anat, em va entrar el riure, un riure molt intens, pur i amb llàgrimes de felicitat. Va ser increïble.
I el paisatge que més t'ha impactat?
Les illes d’Indonèsia, també perquè eren dels primers països en els quals vaig estar, tot magnífic, la selva, volcans, aigües cristal·lines. Després tota la regió de l'Himàlaia, que va des del Tibet, Nepal fins a l'Afganistan, amb carreteres que van per pics de 8.000 metres, i la selva del Congo. El paisatge en si no és espectacular, perquè, com és pura selva, és fascinant, no veus més enllà de tres metres, però és la sensació de ser allí, i els sons envoltants de la selva...
-El país més hospitalari amb el qual t'has trobat és...
-La regió d'Àsia Central: Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan. Haig de recalcar que els països musulmans tenen una especial estima i valor a l'hospitalitat, perquè l'islam es va estendre gràcies als viatgers.
-I el menys...
-Itàlia. Perquè em cobraven fins a l'aigua en els restaurants. Els demanava que m'omplissin l'ampolla d'aigua i es negaven. A l'Índia també vaig passar moments desagradables. Per a ells, jo era un pària, perquè si anava amb bicicleta és que no tenia diners per a anar amb avió, i si viatjo sol is que ningú vol anar amb mi. Així que vaig notar falta de respecte en alguns llogarets.
-Has passat per zones de climes extrems: què prefereixes per viatjar, el fred o la calor?
-Després d'haver estat 2 anys en el tròpic, ara vull fred. És més fàcil muntar amb bicicleta amb el fred. És més suportable. A Namíbia he estat muntant amb bicicleta a 52 graus a l'ombra. Quan treia la roba de la bossa semblava que venia de la assecadora. Prefereixo fred.
-Viatjar sol durant tants anys, no pot arribar a ser molt dur? No trobes a faltar la família, els amics...?
-Coneixes gent i, per exemple, vaig conèixer una noia de Majadahonda a l’Índia i vam estar viatjant junts dos anys. Ella és infermera i estava fent un voluntariat. En tres setmanes ens vam enamorar. Ella va tornar a Espanya, ho va deixar tot, va vendre el cotxe, va agafar una bici i va tornar a l’Índia. Vam passar junts dos anys. I, pel que fa a la meva família, la meva mare té el bon costum de venir a visitar-me cada dos anys a un país que sigui fàcil: ha estat a Vietnam, Turquia, el Marroc i, l’última vegada, a Tanzània.
-En general, quines diferències hi ha entre els països anomenats rics i els que estan en vies de desenvolupament?
-En els països pobres, en els quals tenen poques coses materials, intenten aconseguir la felicitat amb humanitat, hospitalitat, generositat, amistat. Mentre que, als països rics, s'ha oblidat això i es pensa que la felicitat ve amb els diners. La gent és més egoista, menys hospitalària i té més pors.
➡ Veure els nostres viatges de llarg recorregut amb bicicleta