És real el que estic veient? Es va preguntar Ignasi Rovira quan va trepitjar per primera vegada aquesta remota regió del Etiòpia.
La imatge era gairebé irreal, dos nens bevent sang directament d'una vaca a la qual li havien disparat un petit dard; un ritu ancestral amb extraordinària puresa encara que difícil d'entendre per a l'ull occidental.
Arribar on a penes arriba la civilització no és fàcil. No és un viatge còmode: la carretera asfaltada es perd a poc de sortir de la capital per deixar pas a una pista de terra que travessa el sud-est del país i que en l'últim tram de ruta deixa d'existir per passar directament al camp a través.
Entremesclar-se amb ells no és fàcil. Són una tribu a la qual no els agrada ajuntar-se amb estranys i encara menys ser fotografiats, un senyal d'identitat propi d'un poble orgullós de si mateix, de vegades una mica altiu i sobretot guerrer. Els Surma són alts, esvelts i de cos atlètic i amb una mirada que a ningú deixa indiferent.
Són autèntics mestres en la pràctica del body art: es pinten el cos dues o tres vegades al dia, com si canviessin de roba en una particular forma de seducció, d'expressar el seu estat d'ànim o el seu orgull. Les escarificacions i mutilacions que s'infliquin són també signes d'elegància, de fortalesa i de valor.
Les dones surma llueixen uns plats labials tan grans que semblen voler espatllar les seves boques entreobertes. La dot va en funció de la grandària del plat; com més gran sigui el seu disc, més suculenta serà la dot matrimonial que haurà de pagar la família moment de casar-se.
Els nens encarnen la tradició. Ja des de petits, els surma es pinten el cos imitant ocells, lleopards, cocodrils o vaques.
Després de la collita, se celebra el “ritual del donga”, una lluita amb pals on dos adversaris nus s'enfronten en un duel terrible que acaba quan un d'ells clavi el genoll a terra. Aquesta baralla s'utilitza per afirmar la seva virilitat, determinar quin és el guerrer més brau o disputar-se la mateixa dona.
Pròxims viatges a Etiòpia: