Avui he redescobert una nova part del meu cos, els dits dels peus!
La setmana passada vaig estar en una botiga especialitzada en tot el relacionat amb el material d'atletisme. Vaig quedar estupefacte en veure l'espai que dedicaven als mitjons. Milers de mitjons exposats, no només de diferents talles i colors, sinó amb mil i una funcionalitats. Mitjons antibacterians, antibutllofes, antifregament; mitjons compressius, encoixinats, de recuperació, anatòmics i transpirables. Davant d'aquest descobriment, havia de provar algun d'ells. Em vaig quedar amb uns mitjons blancs de dits marca Injinji.
Avui me'ls he posat i he sortit a córrer. El meu cos s'ha acoblat ràpidament al compàs de cada pas, dreta, esquerra, dreta... El rebot habitual d'un peu després de l'altre, marcat per un tambor interior. Però hi havia alguna cosa anormal en mi, la rutina diària estava alterada per alguna cosa que no sabia com definir, encara que era una cosa fresca, fins i tot divertida. De cop, m'he adonat que mentre totes les articulacions intentaven coordinar-se, una àrea llunyana del meu cos adoptava la seva pròpia autonomia. Se celebrava una festa clandestina en els extrems dels meus peus. Uns juganers dits dels peus ballaven entre si a ritme de reguetó o salsa, no sé exactament el què, però algun tipus de dansa tropical. Els mitjons de dits els han donat independència entre si, una llibertat de moviment que crec que no havien tingut en tota la seva existència. Al cap d'una estona, les aigües han tornat al seu llit, els alliberats dits han reduït la seva eufòria i han acabat formant part, de nou, del propi cos. Tots a l'uníson han seguit el ritme de carrera, més seriós i avorrit, però tots coordinats.