Per fi estem de tornada a casa.
Ahir va ser un dia de retorn, comiats i retrobaments. Abraçades amb tothom, intercanvi de correus electrònics, telèfons i promeses de futures cites per rememorar aquests dies passats. Arribada a l’aeroport i pancartes de benvinguda amb els teus. Més abraçades i llàgrimes de realitat.
En arribar a casa s'uneixen dues sensacions de difícil combinació. D'una banda, una alegria infinita de ser aquí de nou amb l'objectiu complert. Increïble el suport rebut de tots els companys, amics, familiars i coneguts. Rebre una frase de suport enmig del desert és com una dutxa d'aigua fresca que et renova i et dóna forces per a l'endemà. D'altra banda està l'esgotament infinit, i no em refereixo al dolor de peus, ungles independitzades i infecció generalitzada en les dues cames, sinó a tenir la ment espessa i ser incapaç de prendre qualsevol tipus de decisió. Sentir una pena terrible i el llagrimal fràgil per falta d'energia i per tenir les bateries a zero.
Algú em va dir que la falta de sucre en el cervell provocava aquestes sensacions, em menjaré uns caramels a veure si es buida aquest dia gris...