Pere s'obre camí assotat per vents de 30 km/h, calorosos, secs i carregats de sorra. A pesar que la jornada d'ahir es presentava fàcil segons l'organització, no van comptar amb l'indomable i canviant aire del desert, que va convertir la journée facile en un autèntic malson.
La gent arriba a la meta amb el nas sagnant, perquè la sorra fina se'ls acumula dins i han d'arrencar-la amb els dits per poder respirar. El cel es manté ennuvolat, però la temperatura no baixa. Tot això, a més del vent, fa que s'assequin tan ràpid que, si es distreuen en el consum d'aigua, cauen rodons. Les jaimes en les quals dormen són poc més que una tela i quatre pals, ni tan sols estan tancades, de manera que, facin el que facin, sempre acaben amb la boca plena de sorra. Jo estaria histèric, però Pere em conta tot això com qui parla del que va fer ahir el veí de dalt... És clar que alguns estan fets d'una pasta especial. De fet, ja s'han retirat 12 corredors i molts comencen a coixejar o a mostrar signes clars de cansament.
Pere, en canvi, ahir va fer una etapa de campionat. Va sortir entre els 100 primers i fins i tot va aconseguir mantenir el ritme durant més 30 segons d'Ahansal (dorsal no 1), vencedor de les anteriors edicions: “El paio corre fent passets curts i ràpids, i porta una motxilla petitona, com la del cole dels nens”. Després, mentre creuava hamades (zones de desert pedregós), dunes i wadis (lleres secs), va córrer al costat de Touda Didí, la campiona marroquina. “Amb ella anàvem un grup d'homes, però uns quilòmetres abans de la meta es va posar a estripar i ens va deixar a tots molt enrere”. A mi això m'hauria deprimit, però Pere, en canvi, em va deixar anar: “Que facin coses així, mola!”. Per un moment vaig pensar que li havia donat un cop d'aire al cap, però els companys de Tuareg m'asseguren que Pere és així.
Avui els espera una ruta com la d'ahir: 38 km entre desnivells de muntanyes rocoses, wadis i, com no, més sorra. Ànims, Pere!