Encara que el nostre viatger ja està tornant a casa, les paraules que ens va enviar dimecres passat transmeten tantes emocions que val la pena compartir-les.
Enviat el: dimecres, 20 d'abril de 2011 18:53
Assumpte: RE: Tot molt bé per Egipte
Amb aquest missatge positiu Egipte, iniciem un nou espai del blog de Viatges Tuareg on plasmarem un resum de les impressions d'aquells viatgers que vulguin compartir la seva aventura amb tots nosaltres. Les opinions dels qui han viatjat amb Viatges Tuareg, és a dir, les teves opinions, ens ajuden a continuar creixent i millorant els nostres serveis dia a dia.
També publicarem curiositats de destinacions, informació de valor per als viatgers i bones fotografies de qualsevol racó del món.
Ara que ja han passat uns dies, amb el son i les energies una mica recuperats, vaig recordant, amb perspectiva, molt bones imatges del passat MDS 2011.
Dimarts, 12 d'abril.
La meva intenció era anar a treballar avui i intentar retornar a la vida habitual, però no ha pogut ser. Les nafres, les ungles aixecades i la resta de ferides en els peus m'han provocat una infecció. Aquesta infecció m'ha inflat els peus i les cames, de manera que no existeix cap sabata que pugui albergar membres de tals dimensions.
Per fi estem de tornada a casa.
Ahir va ser un dia de retorn, comiats i retrobaments. Abraçades amb tothom, intercanvi de correus electrònics, telèfons i promeses de futures cites per rememorar aquests dies passats. Arribada a l’aeroport i pancartes de benvinguda amb els teus. Més abraçades i llàgrimes de realitat.
Mare meva. Soc incapaç d'imaginar què es deu sentir en arribar a una meta com aquesta. A causa del cansament i el dolor físic, en Pere no m'ha pogut escriure fins ahir a la nit, però hem pogut seguir el seu avanç en les dues últimes etapes i Joan Bartomeu ha aconseguit l'impossible: captar l'instant exacte en què en Pere creuava la meta! Aquí ho teniu:
Després de dues llargues jornades d'inquietud, per fi rebem notícies del front. I quines notícies! La cara de Pere parla per si sola.
Va sortir a les 9h 14min 46s i va arribar a la meta a les 21h 42min 11s. No em feu molt de cas, ja que sóc de lletres, però a mi això em dóna un total de 12 hores, 27 minuts i 45 segons. Exacte. Això és el que va trigar el bèstia de Pere a superar 82 km de desert.
Després de les primeres etapes, els corredors comentaven amb naturalitat que els feia mal un peu, un genoll, una nafra… Ahir el dolor ja se'ls estenia per tot el cos i resultava més fàcil preguntar: «On no et fa mal?».
Pere s'obre camí assotat per vents de 30 km/h, calorosos, secs i carregats de sorra. A pesar que la jornada d'ahir es presentava fàcil segons l'organització, no van comptar amb l'indomable i canviant aire del desert, que va convertir la journée facile en un autèntic malson.
Ha de deixar-te de pedra (o acabar de fondre't) anar corrent pel desert i que, de sobte, et vagin apareixent nòmades berbers i et diguin: “Very happy tomorrow!”.
Pel que sembla, aquest és el tema principal de conversa entre els 849 participants del 26è MDS.
Els corredors de la península ibèrica van sortir el dissabte en el vol Madrid – Errachidía, on uns autobusos els van transportar d'un oasi a un altre fins a Erfoud i després a Rissani, a 15 km de les dunes de Dar Kaoua, on tindria lloc la sortida. Sincerament, ni tan sols sé com Pere és capaç de recordar tots aquests noms.
Sembla el principi d'un acudit, però és la pura realitat. Soc Víctor, no fa ni dos mesos que vaig començar a treballar a Tuareg i llavors mai no vaig pensar que, cinc setmanes més tard, estaria retransmetent un esdeveniment tan increïble com el 26è Marathon des Sables.
A l'oficina de Barcelona van voler fer un comiat i vaig aprofitar per ensenyar-los l'equip i l'equipatge.
Joan B. no va poder resistir la temptació de provar-se les ulleres, la gorra, la motxilla i l'arnès portabegudes. Ara ja podem imaginar el que han de pensar els habitants del Sàhara marroquí en trobar-se amb quatre-centes persones vestides d'aquesta manera i corrent pel desert.
A l'oficina de Barcelona van voler fer un comiat i vaig aprofitar per ensenyar-los l'equip i l'equipatge.
Joan B. no va poder resistir la temptació de provar-se les ulleres, la gorra, la motxilla i l'arnès portabegudes. Ara ja podem imaginar el que han de pensar els habitants del Sàhara marroquí en trobar-se amb quatre-centes persones vestides d'aquesta manera i corrent pel desert.
Aquest és el meu equipatge, tot el que m'emporto per als set dies de carrera, menjar inclòs. L'equació a resoldre és com encaixar-ho tot en una motxilla de 20 litres, més petita que la popular motxilla de dia de Viatges Tuareg. No serà fàcil.