Tras las primeras etapas, los corredores comentaban con naturalidad que les dolía un pie, una rodilla, una llaga… Ayer el dolor ya se les extendía por todo el cuerpo y resultaba más fácil preguntar: “¿Dónde no te duele?”.
Los veteranos dicen que este año no hace tanto calor como el anterior. Sin embargo, el recorrido está resultando ser más largo y con una geografía mucho más dura, plagada de jebels (montañas o colinas solitarias), ergs (zonas arenosas), hamadas y wadis (que a estas alturas ya sabemos lo que son, pero tranquilos, que por ahora no habrá examen de vocabulario árabe al final). Además, el viento sigue castigando como nunca, y arranca las tiendas y jaimas del suelo e impide descansar bien a los corredores. Para que lo entendáis, os transcribo las mismas palabras que Pere me manda para ayudarnos a imaginar lo molesto que puede llegar a ser: “Imaginad que vais al inodoro*. ¿Dónde va a parar la arena que se levanta con el viento? ¿Y el papel? Y prefiero no seguir…”. De todas las posibilidades que se me ocurren para ejemplificar lo fastidiosos que son la arena y el viento, sin duda ésta jamás la habría imaginado.
Hoy empieza la etapa non-stop. Tendrán por delante un recorrido de unos 80 km que deberán realizar entre hoy y mañana sin pasar por el campamento, es decir, que cada cual deberá pasar la noche como quiera o buenamente pueda, de modo que ya no contactaré con él hasta mañana por la tarde.
Pese a todo, las noticias de Pere terminan con un mensaje muy positivo, pues sus sensaciones personales son muy buenas, y nos dice: “Estoy cansado, pero, ¿y quién no?”.
(*) Inodoro = “detrás de una duna”
Ahir vaig estar seguint l’etapa per internent fins a les 10’30pm, abans “Lo Pere” que el Barça..jejeje, volia veure l’arribada d’en Pere on line… quina llàstima la son em va guanyar.
Aquest matí abans d’agafar el tren, m’he connectat hi he vist que va arribar a les 9’30pm locals que són les nostres 11’30pm, després de fer unes 12 hores entre dunes, roques, calor, vent … amb llagues als peus, gana, i ves a saber quantes incomoditats més.
Aquest hivern he entrenat varies vegades amb en Pere, he vist els trencaclosques que havia de fer amb els horaris dels seus nens, treure temps per entrenar era francament difícil.
Són molts els dies que se li feia de nit i es perdia per qualsevol corriol de les Gavarres, per molta gent seria tot un neguit i una preocupació que es fàci fosc abans d’arribar a casa, en Pere s’ho prenia amb optimisme, era una petita difucultat més afegida al ja feixuc fet d’anar a córrer amb motxilla i pes, aquest pot ser un exemple de la manera que te d’afrontar les dificultats i reptes.
Sempre he tingut molt clar que el seu fort és el cap ( tot i que de forma física esta de collons), ell també tenia molt clar aquesta és una prova molt mental, de fet hi ha molta gent que la fa 100% caminant i que tiren més de cap que de físic. Sóc del parer que amb poc físic pots arribar, però amb poc cap no hi arribes ni de conya!!!!
Les dos ultimes setmanes quasi no va poder anar a córrer, tenia una lesió que no permetia entrenar, i fins i tot algun dia vem anar a nedar en comptes de córrer.
En converses sobre els Sables sempre sortia el tema mental i ell tenia molt clar que era el seu punt fort. Sense deixar de preparar-se físicament ja tenia una part important de la cursa guanyada, ara calia posar-ho en pràctica.
En tots els dies que porta ja ens ho ha demostrat, és molt fort físicament però també mentalment, ha arribat entre els 100 primers!!!!
En fi que si supera els problemes de butllofes, amb les complicacions que poden donar en els peus, estic segur que pot acabar la Marathon des Sables com un autèntic Veterà.
Avui toca descans!! S’ho mereixen!!
Pere está a punto de llegar al CP4 (punto de control numero 4), lo que significa que ya lleva 45km de los 82 totales…¡Y lleva todo el día entre los 100 primeros! En la clasificación general por ahora esta en el puesto 147, de 849 participantes. ¡Ojo con el novato, que como los veteranos tropiecen, se los come!