Per fi estem de tornada a casa.
Ahir va ser un dia de retorn, comiats i retrobaments. Abraçades amb tothom, intercanvi de correus electrònics, telèfons i promeses de futures cites per rememorar aquests dies passats. Arribada a l’aeroport i pancartes de benvinguda amb els teus. Més abraçades i llàgrimes de realitat.
Mare meva. Soc incapaç d'imaginar què es deu sentir en arribar a una meta com aquesta. A causa del cansament i el dolor físic, en Pere no m'ha pogut escriure fins ahir a la nit, però hem pogut seguir el seu avanç en les dues últimes etapes i Joan Bartomeu ha aconseguit l'impossible: captar l'instant exacte en què en Pere creuava la meta! Aquí ho teniu:
Després de dues llargues jornades d'inquietud, per fi rebem notícies del front. I quines notícies! La cara de Pere parla per si sola.
Va sortir a les 9h 14min 46s i va arribar a la meta a les 21h 42min 11s. No em feu molt de cas, ja que sóc de lletres, però a mi això em dóna un total de 12 hores, 27 minuts i 45 segons. Exacte. Això és el que va trigar el bèstia de Pere a superar 82 km de desert.
Després de les primeres etapes, els corredors comentaven amb naturalitat que els feia mal un peu, un genoll, una nafra… Ahir el dolor ja se'ls estenia per tot el cos i resultava més fàcil preguntar: «On no et fa mal?».
Pere s'obre camí assotat per vents de 30 km/h, calorosos, secs i carregats de sorra. A pesar que la jornada d'ahir es presentava fàcil segons l'organització, no van comptar amb l'indomable i canviant aire del desert, que va convertir la journée facile en un autèntic malson.
Ha de deixar-te de pedra (o acabar de fondre't) anar corrent pel desert i que, de sobte, et vagin apareixent nòmades berbers i et diguin: “Very happy tomorrow!”.
Pel que sembla, aquest és el tema principal de conversa entre els 849 participants del 26è MDS.
Els corredors de la península ibèrica van sortir el dissabte en el vol Madrid – Errachidía, on uns autobusos els van transportar d'un oasi a un altre fins a Erfoud i després a Rissani, a 15 km de les dunes de Dar Kaoua, on tindria lloc la sortida. Sincerament, ni tan sols sé com Pere és capaç de recordar tots aquests noms.
Sembla el principi d'un acudit, però és la pura realitat. Soc Víctor, no fa ni dos mesos que vaig començar a treballar a Tuareg i llavors mai no vaig pensar que, cinc setmanes més tard, estaria retransmetent un esdeveniment tan increïble com el 26è Marathon des Sables.
A l'oficina de Barcelona van voler fer un comiat i vaig aprofitar per ensenyar-los l'equip i l'equipatge.
Joan B. no va poder resistir la temptació de provar-se les ulleres, la gorra, la motxilla i l'arnès portabegudes. Ara ja podem imaginar el que han de pensar els habitants del Sàhara marroquí en trobar-se amb quatre-centes persones vestides d'aquesta manera i corrent pel desert.
A l'oficina de Barcelona van voler fer un comiat i vaig aprofitar per ensenyar-los l'equip i l'equipatge.
Joan B. no va poder resistir la temptació de provar-se les ulleres, la gorra, la motxilla i l'arnès portabegudes. Ara ja podem imaginar el que han de pensar els habitants del Sàhara marroquí en trobar-se amb quatre-centes persones vestides d'aquesta manera i corrent pel desert.
Aquest és el meu equipatge, tot el que m'emporto per als set dies de carrera, menjar inclòs. L'equació a resoldre és com encaixar-ho tot en una motxilla de 20 litres, més petita que la popular motxilla de dia de Viatges Tuareg. No serà fàcil.
Porto una setmana lesionat, una setmana de repòs absolut, una setmana de vacances o càstig...
Quan ja falta poc per partir cap al Marroc, tinc una sobrecàrrega muscular. He visitat un parell de metges i el segon m'ha deixat més convençut que el primer.
A l'esquerra de la imatge, l'esmorzar: una barreta energètica, un cafè vienès i cereals per barrejar amb el caputxí.
Al centre, el refrigeri que es consumirà durant la cursa: més barretes, gels, fruita seca i un sobre per preparar una beguda isotònica.
A la dreta, el sopar: liofilitzats i sopes instant.
“L’important és acabar amb el màxim de seny possible per, en cada etapa,
tenir suficient oxigen al cap per poder transmetre des d'allí algunes
sensacions i vivències”.
Pere Mongay seva activitat professional com a programador de viatges en Viatges Tuareg amb el seu entusiasme per les activitats a l'aire lliure. Sent la necessitat de recórrer les muntanyes, ja sigui a peu a l'estiu o calçant esquís a l'hivern. Ha participat en diferents competicions de disciplines tan diverses com els raids d'orientació, l'esquí de travessia o les curses de muntanya. Ara es disposa a participar per primera vegada en una de les curses de llarga distància més dures del món, el Marathon des Sables. En la conversa, transmet passió per la seva feina i pels esports a l'aire lliure.
Si preguntéssim a la gent pel carrer què és una prova d'esforç, molts coincidirien en la mateixa definició: l'examen físic que els fan als jugadors quan els fitxa un altre equip. La imatge la tenim tots clara: pantalons curts i una cinta mecànica sobre la qual córrer.
He llegit en algun document de l'organització del Marathon des Sables que recomanen un mínim de 3.000 a 4.000 quilocalories/dia per participant. 4.000 quilocalories són moltes! No tinc ni idea de quantes calories o kcal ingereixo cada dia, però hauré de calcular-ho.
Avui he redescobert una nova part del meu cos, els dits dels peus!
La setmana passada vaig estar en una botiga especialitzada en tot el relacionat amb el material d'atletisme. Vaig quedar estupefacte en veure l'espai que dedicaven als mitjons. Milers de mitjons exposats, no només de diferents talles i colors, sinó amb mil i una funcionalitats.
L'esperit de autosuficiència del Marathon des Sables és una de les característiques que fan que aquesta competició sigui considerada una de les curses més exigents. Autosuficiència al desert vol dir que cada participant carrega a l'esquena tot el necessari per sobreviure durant set dies, des del sac de dormir fins a tot el menjar, excepte l'aigua.
Les dates estan cada vegada més a prop i cal començar a fer els deures.
Hi ha una llista de material que, fa uns mesos, quan la vaig veure, em vaig dir: “Uf! Això ja ho miraré amb calma quan falti menys”. En realitat crec que hi ha dos objectes indispensables: un bon calçat i una motxilla. Aquests dos elements cal preparar-los amb temps. Pel que fa al calçat, tots sabem que mai no s’ha d’anar a fer un trekking amb botes noves, i amb el calçat esportiu és el mateix, cal conèixer-lo, parlar-li i que s'adapti al nostre peu.